L’arxiu
El que no comparteixes es queda en un disc dur. I el que vas aprendre enterrant algú no serveix a ningú mentre continuï al teu cap.
Quan es mor algú, tothom vol ajudar i gairebé ningú no sap com. Això és un arxiu de gent que ja hi ha passat explicant què va funcionar i què no.
Dues preguntes. No cal que contestis les dues.
Què et van dir que no et va servir de res?
I què va fer algú —o què vas fer tu— que sí?
El que ja hem après
El condol no falla per cruel. Falla perquè t’ho recorda. Un sol no pesa: el problema és que en són centenars, un darrere l’altre, i cadascun et torna a ficar dins. Després continua a la fleca, i mesos més tard.
I allò que sí que ajuda gairebé mai no és una frase. És que algú et faci riure, que la rutina continuï, que aparegui sense preguntar si cal.
La resposta a «què li dic?» resulta ser, gairebé sempre: no diguis. Fes.
No em va servir
«T’acompanyo en el sentiment.»
La fórmula diu literalment que t’acompanya allà baix. Ningú no s’ofereix a treure’t una estona.
«Quina putada.»
Li ho van dir al meu pare. T’informen de la teva pròpia catàstrofe i esperen que assenteixis. Per dins penses: m’ho dius o m’ho expliques?
«Era molt jove.»
«Has de ser fort.»
«Si necessites res, el que sigui, m’ho dius.»
Ningú no truca. No perquè no vulgui: perquè demanar ajuda és una gestió més, i no te’n queden.
Sí que em va servir
Qui em va fer riure, o pensar en una altra cosa.
No acompanyar-me en el dolor. Treure-me’n una estona.
Continuar fent el que ja feia. La rutina.
Veure com la meva mare anava millorant.
La teràpia. Hi vaig anar fins a finals del 2024, uns vuit mesos.
I es va acabar. Si ets al mes dos pensant que necessitaràs ajuda per sempre: no.
Jo mateix. El 3 d’octubre del 2024 vaig deixar de fumar, i continuo. L’abril del 2026, al Camí, vaig deixar de mossegar-me les ungles i no hi he tornat.
Les dues coses que feia amb els nervis, fora, l’any en què més motius tenia per al contrari. El dolor també es gestiona: amb les eines que ja tens, i si no les tens, buscant-les. La teràpia va ser una de les meves.
Tot el que hi ha a dalt és meu. El que enviïs tu anirà aquí al costat, signat com tu diguis.
Com funciona
- El que m’enviïs pot acabar publicat en aquestes dues columnes de més amunt, en aquesta mateixa pàgina. Enlloc més.
- Signes com vulguis: amb el teu nom, amb una inicial o sense res. Tu tries, i per defecte va sense res.
- No publico res sense dir-t’ho abans. Si no contestes, no surt.
- Pots demanar que ho tregui quan vulguis, sense explicar per què.
- No hi ha formulari ni base de dades. M’escrius un correu, el llegeixo jo, i el copio a mà.
- No demano el teu cognom, ni la teva edat, ni el nom de qui es va morir. Només si tu ho vols explicar.
Explica’m el teu cas
No cal que sigui bonic ni que estigui ordenat. Dues línies ja valen. I si només vols desfogar-te i que no surti enlloc, digues-ho i no surt.