restintrees.org
Vull ser
un arbre.
Fa anys que ho dic. No té cap sentit que sortim del ventre de la nostra mare i acabem en una caixa de fusta, dins d’un forat de ciment tancat amb guix.
Allò que no té sentit
No té sentit triar el color de la fusta d’un taüt quaranta-vuit hores després de perdre la teva germana, quan el que necessites no és un catàleg. És un psicòleg.
No té sentit muntar un aparador en un lloc anomenat tanatori perquè la gent se senti obligada a venir, dir «t’acompanyo en el sentiment» i tornar-se’n a casa.
No té sentit continuar pagant un nínxol quan el meu avi fa anys que és mort. Ni que el preu pugi. Ni que si un dia deixes de pagar, el buidin.
No té sentit que un sistema que ja s’enriqueix amb la teva vida s’enriqueixi també amb la teva mort, i que ho faci just en el moment en què menys capaç ets de dir que no.
No té sentit que hàgim convertit la mort en un producte més: amb catàleg, amb extres i amb lletra petita.
Ni el va tenir, ni el té, ni el tindrà.
Una nota
El meu pare va deixar a la meva mare una nota signada. Deia que no volia missa.
No la va escriure per ell. La va escriure perquè la seva família veiés que aquella era la seva voluntat.
No hi va haver missa.
La meva germana Sheila va morir de cop. Estava sana, no havia estat mai ingressada, i tenia quaranta-un anys.
L’autòpsia va dir mort sobtada cardíaca. Sense cap avís, o això vam creure. Potser sí que n’hi va haver, en forma de coses que tenim tan normalitzades que ja no les veiem: l’estrès, el tabac, l’alcohol, la salut mental de la qual tampoc no se’n parla. Potser ara em toca a mi veure-les. O a tu.
No va tenir temps de dir res, ni tenia per què. Hi va haver missa, i va venir tot el poble.
Van morir amb vuitanta-tres dies de diferència. La mateixa família, el mateix any. El que ell va deixar escrit, es va respectar. El que ella no va arribar a dir, ho van decidir altres.
A la Sheila li van plantar un arbre a l’institut on havia estudiat i on feia anys que era la professora d’anglès dels cicles formatius. Allà continua, creixent entre els seus alumnes.
El forat fosc
La meva primera mort va ser la de la meva àvia Rosa, el 1993. Jo tot just tenia tres anys.
Durant molt de temps vaig tenir el mateix malson: m’imaginava la mort amb la consciència viva. Tancat en un forat fosc mentre el temps passava i passaven els anys. Em despertava plorant perquè no ho entenia, i perquè no ho volia entendre.
Avui crec que allò que no entenia no era la mort. Era el forat. Algú va decidir que aquell fos el lloc i ningú no em va explicar mai per què.
Amb els anys vaig començar a treure el tema de la mort a taula. L’altra àvia —la mare del meu pare, la de noranta-sis anys— sempre em tallava igual: «Ara no s’ha de parlar d’aquestes coses. Ara es parla del que toca, de la vida». A la meva mare tampoc no li agradava gaire sentir-m’ho dir. És la mateixa àvia per la qual el meu pare, anys després, va deixar aquella nota.
Jo no ho feia per portar la contrària. Volia normalitzar-ho, perquè la mort forma part de la vida i encara avui la tractem com un tabú, com una cosa dolenta. I no té res de dolent: és l’altra meitat de la vida, igual que la foscor no és dolenta, sinó part de la llum.
Cap de les dues no ho feia amb mala intenció. I així és com s’hereta el silenci: no per crueltat, sinó per estimació. Cada generació fa callar la següent pensant-se que la salva d’alguna cosa, i el que fa és deixar-la sense eines per quan li toqui.
El bosc
Imagina que els cementiris, en lloc de forats de ciment, fossin arbres.
Deixarien de ser cementiris. Serien boscos. Llocs bonics, amb ombra, on la gent voldria anar — en comptes de llocs on s’ha d’anar. Hi aniries a passejar, a llegir, a meditar, a seure una estona sense fer res. I aquí sí que crec que es descansaria de debò en pau.
I estaríem tancant el cercle: tornant a la terra la vida que la terra ens va donar en el seu moment.
Aquí hi cap tothom, també qui té fe. Al cap i a la fi, el Gènesi ja ho deia: «fins que tornis a la terra d’on vas ser pres, perquè ets pols i a la pols tornaràs» (Gènesi 3,19). A la terra. No a un nínxol.
No és una metàfora. És literalment el que li passa a tota la resta que es mor en aquest planeta. Els únics que ens entossudim a no descompondre’ns som nosaltres.
El Garoé
A l’illa d’El Hierro hi va haver un arbre que donava de beure a tota l’illa.
Era un til. Atrapava a les fulles la boira que portaven els alisis i la destil·lava en aigua, gota a gota. Els bimbatxes van excavar piques a la roca per recollir-la, i amb allò bevia l’illa sencera durant les sequeres. Es creu que va ser una de les raons per les quals van resistir als conqueridors.
Un huracà el va tombar. El que es pot veure avui el van replantar tres-cents trenta-nou anys després.
- 1610el tomba un huracà
- 1949el replanten
Un arbre que va donar vida, que va morir i que va tornar. Tornar a la terra allò que la terra ens va donar no és una idea nova ni és meva: ja ho va fer un til a El Hierro fa sis-cents anys.
Què és això
Això no és una empresa. No venc res i no vull guanyar diners amb això: seria exactament el problema que intento assenyalar.
És un lloc per parlar de la mort abans que arribi. Té tres parts.
- 01
La guia honesta
Quines opcions tens de debò a Espanya, què costa cadascuna, què no estàs obligat a contractar i què t’intentaran vendre. Informació que ningú no et dona perquè ningú no guanya diners donant-la. Comença pels cinc drets que ningú t’explica.
- 02
El document
Un full que omples mentre ets viu dient què vols. Perquè el dia que toqui, ningú de la teva família no hagi de triar el color d’una fusta amb els ulls inflats.
- 03
L’arxiu
Testimonis. Gent explicant la seva mort i el seu dol en veu alta, sense eufemismes. Perquè el que no comparteixes es queda en un disc dur.
Si has arribat fins aquí
Potser és perquè tu també has enterrat algú i hi va haver alguna cosa que et va grinyolar. Explica-m’ho. No cal que sigui bonic ni que estigui ordenat.
Això ho he muntat jo sol. El que falta ara no ho puc escriure jo: són els testimonis dels altres. Si vols que t’avisi quan hi hagi més, digues-m’ho al mateix correu i t’apunto.